Home / Actualitat / ENTREVISTA A MARIA CANYIGUERAL | “Sense un públic receptiu és impossible crear aquesta màgia indescriptible entre música, intèrprets i sala”

ENTREVISTA A MARIA CANYIGUERAL | “Sense un públic receptiu és impossible crear aquesta màgia indescriptible entre música, intèrprets i sala”

La primera edició del Cicle de Música de Cambra, celebrada el 2021, va comptar amb un total de set propostes musicals que nascudes amb l’entusiasme d’impulsar una nova oferta musical a la ciutal Comtal, amb l’objectiu d’esdevenir un reclam cultural de referència, tant per la qualitat i diversitat de la seva programació, com pel renom i trajectòria internacional dels intèrprets. Una iniciativa que, degut al seu èxit, tindrà continuitat aquest 2022. Entrevistem a Maria Canyigueral, la directora musical d’aquest cicle, pianista professional de llarga trajectòria internacional, per conèixer la seva experiència.

Com ha estat l’experiència d’aquest primer cicle, no només com a intèrpret, sinó també com a directora musical?
Em quedo amb una sensació de felicitat i agraïment enorme, ha sigut una experiència molt i molt enriquidora i bonica. Com a intèrpret, cada concert l’he viscut com un regal. Tenint l’oportunitat d’eixamplar nous repertoris, un concert mensual- amb set formats diferents i molta música que no havia interpretat mai encara – o sigui, obligant-me a estudiar moltíssim! Noves col·laboracions amb músics excepcionals. M’ho he passat molt bé treballant amb tots ells, en un ambient molt professional, amistós i de respecte i estima absolutes per la feina que teixíem conjuntament.
Pel que fa la direcció musical, aquesta I edició no començava en el millor context, en plena pandèmia i amb restriccions que no facilitaven el naixement de propostes culturals. Però en tot el transcurs d’aquest I cicle crec que ha predominat, en tot l’equip que m’acompanya en aquesta experiència, una actitut positiva i de total predisposició per reaccionar amb immediatesa als diferents reptes que ens hem anat trobant pel camí. I crec que podem estar molt satisfets i satisfetes dels resultats aconseguits. Clar que també queden anotats els aspectes que poden millorar-se de cares a una segona edició.

Com va sorgir la idea?
La proposta em va venir brindada. Una tarda d’estiu a l’Empordà amb el meu vell amic Joan Badia i la seva parella Montserrat Agustí em van comentar que s’estava coent la idea de començar un cicle de música de cambra, Amics de la Unesco Barcelona (en Joan havia estat president de l’entitat) juntament amb el teatre de Sarrià. Em proposaven portar-ne la direcció musical i formar-ne part com a intèrpret. Un regal.
Poc després ja es va establir el primer contacte amb la Rosa Maria Pujol, presidenta d’Amics de l’Unesco Barcelona en aquell moment i la Montserrat Morera, presidenta del teatre de Sarrià. I vam començar a treballar.

En aquestes set propostes hem pogut escoltar la música de grans compositors i compositores com Beethoven, Bach, Toldrà, Clara Schumann, o Rebecca Clarke, entre d’altres. Quins han estat els criteris per elaborar aquest repertori?
El criteri que ha prevalgut ha sigut el d’oferir propostes variades i de gran qualitat artística, donant oportunitat als oients de descobrir repertoris potser menys freqüentats a sales de concert, acompanyats d’algunes de les obres més apreciades i populars del repertori cambrístic.
També s’ha volgut incloure obres de dones compositores seguint el mateix criteri de qualitat artística, amb el total convenciment que aquestes obres proposades – en l’edició d’enguany les Romances Op.22 de Clara Schumann, la Sonata per a viola i piano de Rebecca Clarke o el trio de Ethel Smyth- són obres mestres que mereixen ser presentades més assíduament en sales de concert.
El públic de Sarrià també ha pogut gaudir de formats cambrístics contrastats: recital de flauta i piano amb el flautista Boris Bizjak, recital de viola i piano amb la violista Isabel Villanueva, recital de trio amb piano amb el violinista Abel Tomàs i el violoncel·lista Arnau Tomàs, recital de trio de trompa amb el trompista Fran Gómez i la violinista Maria Florea, recital de violoncel i piano amb el violoncel·lista Pau Codina i tres recitals en un cap de setmana presentant la integral de Beethoven de violí i piano amb la violinista Lana Trotovsek i comentats pel divulgador musical Joan Vives.

En alguns d’aquests concerts hem comptat amb la participació dels comentaris del periodista de Catalunya Música, Joan Vives. Com has sentit la resposta del públic?
Crec que no exagero si dic que ha sigut màgica. Fa temps que penso que entre tots els que ens dediquem a la música hem de voler trencar amb aquesta imatge, una mica encarcarada, dels músics que entren a l’escenari, saluden, toquen i se’n van. A vegades inclús oblidant-nos de somriure.La nostra feina és aquesta, és clar, pujar a l’escenari i comunicar un missatge amb el llenguatge en què millor ens expressem, fent música; donant vida i forma a la partitura que tenim al davant, amb la màxima entrega i respecte. Però crec que això no hauria d’estar renyit a mostrar la nostra cara humana, inclús compartir la part de l’iceberg que queda menys visible en tot el procés de preparació d’un concert (això va ser possible amb els col·loquis posteriors en alguns dels concerts, obrint torn de preguntes). Convidar a crear més vincles amb el públic, i donar-los’hi sempre a entendre que els intèrprets estem al servei no només de la música, sinó dels oients també! Estem allà per oferir-nos sense reserves.
Sense un públic receptiu és impossible crear aquesta màgia indescriptible entre música, intèrprets i sala. I un dels comentaris que em van fer més feliç en una d’aquestes vetllades és quan en Joan Vives em va comentar que una noia que va venir al segon concert de la integral de Beethoven va dir-l’hi ‘ahir vaig ser-hi i no tenia intenció de venir avui, però em va agradar tant que m’ho he organitzat per tornar a assistir-hi’.
Contextualitzar les peces que s’interpretaran només pot beneficiar a una millor entesa i segurament propícia que arribi a públics més diversos, que penso que és l’objectiu més gratificant que un músic pot aspirar, que els oients surtin amb la sensació d’emportar-se quelcom que els ha despertat per dins, remogut, calmat, evadit, sanejat,… en definitiva, que els hi entrin ganes i necessitat de repetir. En el concert inaugural del cicle al març i als tres recitals amb la integral per a violí i piano de Beethoven tancant la I edició ara el novembre, hem pogut gaudir dels comentaris introductoris d’en Joan Vives i dels col·loquis que ha conduït després dels concerts.

“La música és conciliadora, promou l’educació, el diàleg, la igualtat… La cultura és formació i volem que sigui assequible per a tothom”.

Aquest cicle neix amb la voluntat de treballar per concretar alguns dels disset objectius de Desenvolupament Sostenible, des d’un àmbit musical. Creus que s’ha aconseguit? Quins destacaries?
Aquests objectius inclouen, per exemple, garantir vides saludables i promoure el benestar per a totes les edats, una educació inclusiva i oportunitats d’aprenentatge duradores, de qualitat i equitatives, promoure societats pacífiques, proporcionar accés a la justícia i desenvolupar institucions eficaces i enfortir els mitjans per implementar i revitalitzar les associacions mundials. La música és conciliadora, promou l’educació, el diàleg, la igualtat… La cultura és formació i volem que sigui assequible per a tothom. Volem engrescar públics diversos. Les entrades estan a un preu molt assequible. En els darrers concerts s’han ofert descomptes pels estudiants de l’Esmuc i del Conservatori Superior del Liceu, una iniciativa que mantindrem per altres edicions.

Durant la teva trajectòria professional has interpretat a grans escenaris com el Palau de la Música Catalana, el Wigmore Hall de Londres, a St. John Smith Square, per mencionar alguns. Com t’has sentit interpretant en un teatre més modest, com és el Teatre de Sarrià?
L’esforç preparatori i entrega en un concert crec que no varia depenent de la sala a on es toqui. La música es mereix ser tractada amb el mateix respecte i entrega prescindint de l’espai a on es presenti. I el públic que decideix aquell dia posar-se l’abric, sortir de casa i assistir a un concert en directe, també es mereix ser tractat sense diferències. En definitiva, els músics ens posem les mateixes expectatives sobre nosaltres i ens exigim igual a qualsevol concert que oferim, obviant que cada concert és una experiència única i irrepetible i que, per tan, la forma com percebrem el producte final també depèn de molts factors. Però la voluntat de donar el màxim de nosaltres mateixos no hauria de variar.

En aquests moments s’ha posat en marxa una iniciativa per comprar un nou piano al Teatre de Sarrià. Ens en podries parlar?
Em fa molt feliç que això estigui ja sent una realitat, que en mica en mica, amb el granet de sorra de tots els que hi creiem, està sent possible. Un dels reptes que ens hem vist exposats en aquesta primera edició era la necessitat immediata d’adquirir un piano que pogués correspondre amb la mateixa qualitat que les propostes musicals que es presentaven. Vaig exposar-ho als altres membres de l’equip des dels inicis, que era una necessitat primordial per la continuïtat del cicle.
Aquest teatre, pel fet d’estar en un barri que s’hi respira comunitat , té aquesta cosa bonica de format més recollit i familiar i a la vegada, obre un potencial enorme, que la comunitat de Sarrià visqui i senti com a propi aquest projecte musical que neix al seu barri.

“M’agradaria que cada concert d’aquesta segona edició presentés una història orgànica particular”.

El gran compositor de casa nostra, en Jordi Cervelló, ha assistit a gairebé tots els concerts d’aquesta primera edició, resideix al barri. Després del primer concert l’hi compartia les meves impressions sobre el piano i la voluntat imperiosa d’intentar adquirir un nou instrument i obrir una campanya pública per intentar patrocinar-l’ho entre tots. Després del segon concert em va venir a trobar exposant una idea que havia compartit amb l’Oriol, un membre de l’equip, i que vaig trobar brillant: que cada persona pogués comprar una tecla fins arribar a tenir totes les 88. Vam anar a visitar el taller d’en Jaume Bramona i gràcies a la seva predisposició màxima i estima per la feina que fa, des del setembre ja estem gaudint d’un Yamaha C6 que sona de meravella.
La campanya ‘quina tecla vols fer sonar?’ segueix oberta i qualsevol persona que vulgui contribuïr a continuar fent sonar aquest instrument trobarà tota la informació a la pàgina web del teatre de Sarrià. Els patrocinadors reben una tecla real com a obsequi d’agraïment, gentilesa de Forte piano taller, Jaume Bramona.

L’any 2022 aquest projecte tindrà continuïtat. Quines novetats pots desvelar-nos?
M’agradaria que cada concert d’aquesta segona edició presentés una història orgànica particular, o sigui que les obres presentades en cada concert, entre elles teixissin un món pictòric concret. M’agradaria continuar mantenint aquest format de concert-col·loqui en algunes de les propostes. Per aquesta segona edició, comptarem altra vegada amb les introduccions d’en Joan Vives en alguns dels concerts; també s’ha convidat el compositor Benet Casablancas que ens introdueixi dins el llenguatge del romanticisme, aprofitant la publicació del seu darrer llibre ‘Paisajes del Romanticismo musical’.
Es dedicarà un concert a obres d’en Jordi Cervelló, amb una estrena d’una de les seves obres.
Totes les propostes es presentaran públicament al teatre de Sarrià el dimarts 22 de març.

Amb què et quedes d’aquesta primera edició? Què canviaries?
La veritat és que em quedo amb tot. Ha estat una experiència que ens ha retornat moltes coses positives, tan professionalment com humanament. Si haig de destacar alguna cosa, segurament seria l’actitut plena de bones intencions i ganes de treballar de la gent que forma part d’aquest projecte: del teatre, en especial la Montserrat Morera, però sense oblidar la Carol, la Sandra, els tècnics de llum, el personal del bar.. I de part dels Amics de la Unesco Barcelona, en Joan, la Montserrat, l’Oriol, la Rosa Maria..
Potser afegiria, més que canviar… tot es pot fer més i millor. Com a qualsevol projecte, el que normalment limita el marc de les possibilitats sempre és el pressupost, buscar més subvencions i patrocini sempre està present.